dilluns, 30 de novembre del 2015

PREPARANT EL NADAL

No té res a veure amb l'art ni amb les nostres activitats quotidianes, però si l'art consisteix bàsicament a provocar emocions estètiques, mireu si us plau aquest vídeo.

La senzillesa amb la que la protagonista va relatant la història, la força que va prenent l'argument i l'emocionant i sorprenent desenllaç són el més eficaç antídot davant l'estultícia del Black Friday que acabem de suportar i la voracitat consumista que ens amenaça de forma imminent. 

És en francès, però està traduït amb subtítols en anglès i castellà, per tant no hi ha cap problema per seguir-lo correctament.





diumenge, 29 de novembre del 2015

CARICATURES DE MANUEL CUYÀS


El dimarts 1 de desembre a les 7 h. del vespre, a Can Palauet. c/ d'en Palau, 32, es presenta el llibre 100 caricatures del dibuixant Manuel Cuyàs i Duran al Periòdic Mataró (1948-1953), de Francesc Masriera i Ballescà.
La ptesentació anirà a càrrec de Manuel Cusachs Xivillé, Manuel Cuyàs Gibert i l'autor, Francesc Masriera.





dijous, 26 de novembre del 2015

"ARRELS DESARRELADES"


María del Carme Vives, companya nostra, ens fa arribar la invitació de la propera exposició col·lectiva que el grup creatiu MaresmArt, del que en forma part, juntament amb el grup Creart de Mataró, han preparat, sota el títol "Arrels Desarrelades"

L'exposició tindrà lloc a la sala d'exposicions de la Parròquia de Sant Josep, situada al carrer Sant Josep, núm.18-20 de Mataró, del 23 novembre al 23 de desembre, i la inauguració serà el dissabte 28 de novembre, a les 18 h. 

dimarts, 24 de novembre del 2015

VIII PREMI PILAR CITOLER DE FORTOGRAFIA

Erica NyholmBereavement, 2014

La fotògrafa noruega Erica Eveliina Nyholm (1982) ha estat la guanyadora del VIII Premio Bienal Internacional de Fotografía Pilar Citoler, premiat amb 15.000 euros, una exposició i una publicació monogràficas sobre la seva obra. 

L'obra Bereavement, una imatge aparentment quotidiana d'un grup 
familia
r en un interior, molt propera a l'estètica nòrdica, ha estat la preferida del jurat, integrat per la coleccionista Pilar Citoler; el director de Cultura de la Universidad de Córdoba, Pablo Rabasco; el director del Centro Andaluz de la Fotografía, Pablo Juliá; el pintor i fotògraf Juan Ugalde; el galerista Moisés Pérez de Albéniz; el fotògraf i teòric Jesús Micó; el teòric i crític d'art Alfonso de la Torre; i Vari Caramés, guanyador de la setena edició del certamen.  

S'afegeix així aquesta artista, absolutament desconeguda a España, a la selecta llista de guanyadors del Premio Citoler, transformat ara en Biennal, i que sempre ha comptat amb una participació de molt alt nivell. Aquest any s'hi han presentat 130 artistes, dels que n'han resultat un total de 10 finalistes, amb els que es realitzarà un exposició en el mes de febrer, juntament amb la mostra que se li dedicarà a l'anterior guanyador del premi, el gallec Vari Caramés. Han quedat finalistes els artistes Almalé y Bondía, José Ramón Ais, Paula Anta, Ricardo Cases, Nicolas Combarro, Gerardo Custance, Aitor Lara, Mara León i Alvaro Sánchez-Montañés.


diumenge, 22 de novembre del 2015

TOPOGRAFIA VERMEERIANA

El descobriment de l'indret de 'El carreró' de Vermeer és l'objecte d'una exposició que es pot veure del 19 de novembre al 13 de març al Rijksmuseum. Posteriorment es traslladarà al Museu Prinsenhof de Delft.



Frans Grijzenhout, catedràtic d'Història de l'Art de la Universitat d'Amsterdam, va consultar els registres del segle XVII, que mai abans havien estat utilitzats per a aquest propòsit, i va indicar clarament la situació de 'El carreró' a Delft. 

La seva investigació li ha permès identificar la direcció exacta: és Vlamingstraat,  a Delft, en els actuals números 40 i 42. En els últims anys s'havien suggerit altres adreces, però cap era convincent. La nova font que Frans Grijzenhout ha consultat per a aquesta investigació, i que l'ha portat a resultats concloents, és De legger van Diepen het der wateren Binnen de stad Delft ("El llibre major del dragatge dels canals a la ciutat de Delft") de 1667, també conegut com el "Registre de les quotes de moll". És un registre de tots els impostos que havia de pagar el propietari d'una casa en un canal, a Delft, pel dragatge del canal i mantenir el moll fora de la seva porta. El registre ofereix una relació detallada (amb una precisió d'uns 15 centímetres) de l'amplada de totes les cases i de tots els passatges que s'alineaven als canals de Delft en època de Vermeer. Grijzenhout va ser capaç d'establir que, al costat nord de Vlamingstraat, en un canal molt estret en el que llavors era el barri més pobre de l'est de Delft, hi havia dues cases que coresponen als números 40 i 42 actuals. Cada casa tenia 6,3 m d'amplada aproximadament, i entre elles hi havia dos passadissos adjacents, cada un al voltant de 1,2 m d'amplada. La investigació addicional de la situació de les cases i els petits jardins al seu darrere va confirmar que la situació sobre el terreny es correspon exactament amb la pintura. No hi havia cap altre lloc a Delft en aquesta època amb aquestes característiques.

Les cases actuals van ser construides a finals del segle XIX. L'única referència encara reconexible, tal i com apareix a 'El carreró', és l'estreta porta del carreró de pas a la dreta.
 
La investigació també va revelar que la casa de la dreta pertanyia a tia vídua de Vermeer, Ariaentgen Claes van der Minne, germanastra del seu pare. Es guanyava la vida i mantenia als seus cinc fills venent tripes, i el pas al costat de la casa era conegut com la "Penspoort-Tripe Gate". També sabem que la mare i la germana de Vermeer vivien al mateix canal, just enfront. Per tant, és probable que Johannes Vermeer conegués prou bé la casa i que hi hagués referències personals al quadre.



divendres, 20 de novembre del 2015

MIRÓ I L'OBJECTE

El comissari de l'exposició "Miró i l'objecte", William Jeffet, ens explica les carecterístiques d'aquesta exposició, patrocinada per la Fundación BBVA, que es pot veure fins al 17 de gener a la Fundació Miró de Barcelona, abans de presentar-se, la primavera de 2016, al CaixaForum de Madrid.




L’exposició explora per primera vegada de forma específica la presència de l’objecte en l’obra de l’artista. La mostra revela com Miró evoluciona des de la representació pictòrica de l’objecte fins a la seva incorporació física en l’obra a través del collage i l’assemblage per investigar, posteriorment, noves tècniques com la ceràmica o l’escultura. 
"Miró i l’objecte" presenta més d’un centenar d’obres entre pintures, ceràmiques i escultures, procedents del fons de la Fundació Joan Miró i de les principals col·leccions públiques i privades d’Europa i Amèrica, a més d’una selecció d’objectes originals que l’artista va col·leccionar al llarg de la seva vida.

dimecres, 18 de novembre del 2015

EL TRIOMF DEL COLOR, A LA FUNDACIÓ MAPFRE

Van Gogh

Des del 10 d'octubre i fins al 10 de gener es pot veure a la Sala Fundación MAPFRE, a la Casa Garriga i Nogués de Barcelona, l'exposició EL TRIUNFO DEL COLOR. De Van Gogh a Matisseorganitzada i realitzada per la Fundación MAPFRE amb la col·laboració científica i els préstecs excepcionals dels museus d’Orsay i de l’Orangerie.

Serusier

La qüestió del color en la pintura occidental ha despertat sempre encesos debats. Al segle XIX enfronta els adeptes d’un art dominat pel dibuix amb els partidaris d’una expressió basada en les sensacions visuals.  
A la segona meitat del segle XIX, l’adveniment de la societat industrial revoluciona aquesta dualitat. Els impressionistes afirmen la superioritat de la percepció visual en l’expressió de la sensibilitat contemporània. En una societat dominada pel moviment i la velocitat, la seva pintura fa taula rasa amb la idea d’un art basat en cànons estètics immutables. La subjectivitat de la percepció permet que el color s’emancipi del to local i de la seva funció mimètica respecte de la realitat
Gauguin

L'exposició s'estructura en quatre grans apartats: "El color científic", "En el centre misteriós del pensament. Gauguin i l'Escola de Pont Aven", "Els Nabis, profetes d'un art nou" i "El color en llibertat".


Matisse

Podeu veure més fotos, una explicació detallada de cada apartat de l'exposició  i una visita virtual de l'exposició clicant en aquest enllaç del web de la Fundació, on podreu fer també una interessant visita a la casa Garriga i Nogués.



diumenge, 15 de novembre del 2015

INAUGURACIÓ DE "TÈXTIL: MIRANT ENRERE"

Amb un ple a vessar es va inaugurar el dissabte al vespre l'exposició TÈXTIL, MIRANT ENRERE, una col·lectiva a càrrec de Pilar Díaz-Mariblanca, Trini Gómez, Antoni Luis i Pepi Roig.



Es tracta de quatre versions complementàries, cadascuna segons la personalitat artística de cada autor, sobre el passat del món del tèxtil a Mataró i, especialment, amb el relacionat amb Can Marfà. 




Així, Pepi Roig, impulsora d'aquesta mostra amb la idea de fer un homenatge a aquesta activitat tan arrelada a casa nostra i a tots els mataronins que en gran percentatge s'hi van veure relacionats, participa amb una sèrie d'aquarel·les -quatre de gran tamany i les altres deu en format és reduït- que il·lustren el camp del disseny tèxtil i el vessant artístic d'aquesta faceta de la producció.



Trini Gómez, en canvi, ens ofereix una visió més tècnica del gènere de punt, amb una sèrie de figurins de roba interior de l'època encara que vistos des d'un punt de vista actual. Complementa aquests apunts amb dues obres de bon format representant la maquinària específica per a aquests treballs: una tricotosa circular i una bobina, o bobinadora, en acrílic sobre tela.



       


Les cinc obres que presenta Antoni Luis vénen a representar el buit que ha deixat en la activitat industrial de Mataró el tancament i abandonament de les fàbriques tèxtils, en altres temps tant productives, a causa del declivi d'aquesta activitat. Un buit físic, el de les fàbriques en runes, però també, simbòlicament, el d'una activitat en la que d'alguna manera o altra hi estava relacionada la pràctica totalitat de la població mataronina.



La visió de Pilar Díaz-Mariblanca és la més diferent i, en certa manera, la de major llibertat creativa. Resident just davant de Can Marfà, ha pogut veure des de les seves finestres la lenta destrució, abandonament i posterior reconversió de la fàbrica en museu, una obra que portava el camí de superar les de la Sagrada Família però que finalment ha acabat sent realitat, i que ella ha anat documentant fotogràficament, pas a pas, durant molt anys. Aquest és el muntatge que ofereix en un gran plafó, amb el muntatge d'aquesta sèrie d'imatges en blanc i negre de l'evolució de les obres.



Amb aquest marc com a base de partida ens ofereix també un políptic, Mostrari de l'obra, en acrílic sobre roba, un collage de fotografia sobre fotogravat (L'últim arbre a Can Marfà) i un original i treballadíssim Llibre d'artista, una recreació en forma de llibre reproduint la silueta de Can Marfà i les pàgines del qual, que cal anar passant amb  guants de cotó, reprodueixen diferents aspectes de la fàbrica fetes amb deliciosos brodats.




La inauguració de l'exposició va anar a càrrec dels mateixos quatre components de la mostra, que van anar explicant de forma suscinta, cadascun d'ells, les característiques generals de la seva participació.







COL·LECTIVA DE NADAL A CANET

Rebem de l'Estudi Tenas, de Canet, aquesta proposta de Col·lectiva de Nadal i Reis, que reproduïm literalment per si pot ser del vostre interès:

DATES DE L’EXPOSICIÓ Del 12 de desembre 2015 al 9 de gener 2016 
Inauguració dissabte 12 de desembre a les 19:30 Horari de l’exposició: de dimarts a diumenge de 18:30 a 20:30 h. Dies tancat: A l'haver festius tancarem alguns dies, que són el 24 i 25 de desembre el 1 i 6 de gener i tots els dilluns Adreça: c/Bonaire, 7 08360 Canet de Mar (Barcelona)                                        Mail: sabritenas@hotmail.com
Telèfons: 645 20 71 03 Lina 654 87 88 39 Sabrina 93 795 41 64 fix CONDICIONS DE PARTICIPACIÓ Muntatge i entrega de l’obra: 10 i 11 de desembre horari matí de 10 a 14 i tarda de 18 a 21 h Desmuntatge i recollida: 12 i 13 de gener horari tarda de 18:30 a 20:30 (trucar en cas de no poder recollir dins d’aquest horari Que es pot portar? Dibuix, pintura, fotografía, escultura i Bijuteria i complements. Espai per persona: cada artista disposa de 110 cm de paret es a dir uns 2 ó 4 cuadres o un de gros tot respectant els 110 cm, en cas d’escultura 1m2 i una vitrina en cas de bijuteria i complements. Preu: 40 Euros. Inclou cartells, invitacions, vernissage i vigilància. Cal confirmar abans del 30 de novembre en cas de participar al nostres números de telèfon Moltes gracies

divendres, 13 de novembre del 2015

DUES INAUGURACIONS MÉS

Ens arriben les invitacions de dues exposicions de socis nostres: la de Marta Duran, aquest dissabte, i la de Perecoll, el proper divendres 27 de novembre.

MARTA DURAN



INTENSITATS I DENSITATS. 35 ANYS DE PINTURA
Ateneu Fundació Iluro. 
Del 14 de novembre de 2015 al 10 de gener de 2016

http://culturamataro.cat/ca/agenda/article/marta-duran-intensitats-i-densitats-35-anys-de-pintura-3940



PERECOLL


ROIG NEGRE
Museu del Càntir, Argentona
Del 27 de novembre de 2015 al 3 de gener de 2016

HOMENATGE A MARCEL OLM

Des d'AMICS DE CA L'ARENAS ens inviten als actes de reconeixement al músic Marcel Olm.


Divendres 13 de novembre
Foment Mataroní, a les 19:30 h.
CRISTINA CASALE, RECITAL DE PIANO.
(Entrada lliure)



Dissabte 14 de novembre
Can Palauet, a les 19:30 h.
JOAN VIVES PARLA DE MÚSICA AMB MARCEL OLM.



dijous, 12 de novembre del 2015

ENTREVISTA A ARNAU PUIG

El suplement de El PUNT AVUI+ publicava el diumenge una entrevista del filòsof David Castillo al també filòsof, crític i assagista ARNAU PUIG, que pel seu interès reproduïm íntegrament.

Recordem que l'Arnau Puig és una persona molt estimada per nosaltres, amb qui hem compartit llargues converses -més aviat interessantíssims monòlegs- i memorables sessions artístiques en les edicions del Premi Torres García en les que va participar com a Jurat, totes excepte la darrera, a causa de la seva malaltia. Un cop superada feliçment, ens alegra sobremanera comprovar que segueix sent l'Arnau de sempre, i que l'edat sembla passar de llarg pel seu lúcid i privilegiat cap. Des d'aquí, una abraçada!





Amb el seu posat etern de nen entremaliat, Arnau Puig ens rep al seu pis de l'Eixample alt, prop de Gràcia. El seu estudi està folrat per la biblioteca, que recull les inquietuds de tota una vida, amb llibres seus publicats a començament dels seixanta, com ara Els pros i els contres de la pintura abstracta, del 1963, que em regala. Simpàtic i afable com sempre, em demana amb bromes que no diguem ni una paraula de Dau al Set, que ja en té prou, que el considera un tema caducat. Venim a parlar del seu nou assaig, La filosofia de la immediatesa. 1714 bressol sagnant del pensament català, un esclaridor estudi amb rerefons històric de com s'ha forjat el caràcter del nostre poble mitjançant les vicissituds derivades de la desfeta de la Guerra de Successió. Ho fa sense dogmatismes ni patriotisme enaltidor sinó prenent els esdeveniments històrics com a suport –ben bé a l'estil d'Ortega, de qui va ser deixeble en la joventut– i extraient conclusions brillants, plenes d'adagis, racons de poesia i una petita antologia implícita dels mestres del pensament i la literatura moderns. A punt de fer noranta anys, Arnau Puig contesta amb perspicàcia i manté la sagacitat en el discurs. 

Al seu nou llibre ‘La filosofia de la immediatesa. 1714 bressol sagnant del pensament català' utilitza una frase de Goethe, “clàssic és allò que és sa, i romàntic allò que és malaltís”. Per què la utilitza, vostè que ha estat un capdavanter de l'avantguarda?

Al nou llibre volia oferir aquestes dualitats meves. No és una antologia sinó un païment, del verb pair [matisa]. Visc en aquesta digestió. Jo, Catalunya i el món occidental som dins una estructura de síntesi, que va ser l'escolàstica, on tot queda explicat, fins i tot l'inexplicable: l'existència de Déu a través d'unes proves. Varen ser coses que vaig patir als exàmens de la Universitat de Barcelona, quan em vaig matricular després d'haver-me iniciat a la cultura pel meu compte, com un autodidacte.
Me'n dóna un exemple?
I tant: “la demostración por silogismos de la inmaculada concepción de la virgen”.
Com va anar?
Cap al final de la carrera, quan em van calar, van decidir fer-me fora, però era tard perquè em vaig saber defensar [riu]. Suposo que van preferir treure-me'n, amb el títol, que expulsar-me, com haurien fet de bon començament si s'haguessin adonat de les meves intencions. No obstant, em van retenir un any fins que vaig abaixar el cap. Vaig haver de fer com el Galileu davant la Inquisició, “eppur si muove”... Els vaig acabar reconeixent tot el que volien, però també amb el “tanmateix es mou”.
Se'n va sortir amb els sil·logismes sobre la immaculada concepció?
[Hi pensa concentrat i contesta decidit] No me'n vaig sortir gens, però van saber valorar la intenció.
S'ho va acabar mirant amb amor?
Exactament [riu], amb molt d'amor, de Déu, és clar. Vivíem tots immersos en un món ben curiós, un retorn a la tradició després de la disbauxa republicana i revolucionària.
Un retorn com el de la contrareforma?
Efectivament. Van anar a repetir vells esquemes. És un món que té la seva encarnació dins la modernitat amb Lluís XIV i l'adveniment de l'absolutisme. Al nostre país amb Felip IV i Felip V. Diríem que van estructurar una explicació per evitar l'infern, per facilitar la possibilitat de redempció. Si no, hauria estat la desesperació. Aquesta explicació és, també, el classicisme. He utilitzat Goethe perquè és una de les personalitats més extraordinàries que han existit. Només la seva teoria sobre els colors supera la dels científics perquè ell incorpora un aspecte que els científics no podien incorporar: el del blanc i el negre. El blanc és la confusió de cromatismes i el negre n'és l'absència. Això no són colors, però en Goethe diu que són “sensibilitats expressives”. Per tant, són colors. Trobava explicacions a tot. A finals del segle XVIII, amb la Revolució francesa, que fa pivotar la humanitat en un altre sentit, Goethe vibra també. Quan Napoleó ocupa el territori d'on ell era un lacai d'un príncep de Weimar, canvia de manera de pensar i prefereix viure sota la tranquil·litat del príncep que en els efluvis i la inquietud de la revolució. Schelling i altres exponents de l'idealisme i del romanticisme alemany prefereixen, en canvi, viure flotant que en la tranquil·litat del laboratori. Hi ha les dues cares perennes, la del classicisme i la del romanticisme.
Això vostè ho situa al 1714 català...
Efectivament. Els catalans estaven vivint dins aquesta seguretat després d'haver arribar a uns pactes i uns furs amb els Àustries. Tot el món sabia que la vida tenia una explicació i, mentre et mantinguessis dins aquesta explicació i no posessis en entredit l'existència dels seus principis fonamentals, no patiries. Es podia demostrar quin era el principi sense saber quin era el contingut del principi, valgui la contradicció. Els catalans havien aconseguit un respecte dels Augsburg i ja els estava bé...
S'hi havien enfrontat al segle anterior, però, amb la revolta dels segadors, i molt abans amb la dels remences...
Sí, però havien trobat un equilibri després d'haver apaivagat els conflictes. Havíem arribat a un cert acomodament. En un dels llibres ho vaig sintetitzar. El problema era si quan arribava el rei de les Espanyes el conseller en cap de la Generalitat havia d'anar cobert o descobert. Sembla una conya, però no ho és. Quan arribava el rei, el conseller en cap es descobria. El problema venia quan no hi era el rei, però arribava el virrei. Aleshores, què s'havia de fer?
No descobrir-se.
Exacte, és el que van decidir els consellers. Aquí radica la qüestió. Cito la frase de Quevedo quan diu: “Que gente más extraña esos catalanes, que creen que el señor ha de servirlos a ellos, en lugar de servir ellos al señor.

Parlava de la ingrata conducta dels catalans i que eren un avortament...
No ho entenia. Segles després, Valle-Inclán ho va resumir a la perfecció, quan al final dels seus dies, el marquès de Bradomín observa que els seus fill són més cabrons que ell mateix. Aleshores congrega tots els seus vassalls i els llega tots els seus béns. Els serfs li contesten que s'ha equivocat perquè si els fa hereus perdran la seguretat, “on anirem a demanar”. La primacia de la condició era per sobre de tot. La condició de vassall valia més que la riquesa. Per tant era una societat estable, clàssica. Si llegim Plató, Aristòtil o Arquimedes veiem que cap es preocupa mai dels esclaus. Epicur o Isop són esclaus vinguts a més. En tota la poètica, la dramàtica, l'èpica o la filosofia no hi ha mai cap preocupació: l'esclau és l'esclau, ja està protegit. Són societats estructurades, felices. A Catalunya ho podem veure a Terra baixa d'Àngel Guimerà, on si el senyor no li acaba fotent la dona, en Manelic no hauria entrat en conflicte contra el poder. Quan s'adona que li estan aixecant la camisa, diu prou. En el cas de Catalunya, això passa a partir d'un determinat moment, el 1714, abans havia resultat imperceptible perquè els catalans eren obedients, servents, acceptaven el seu statu quo. En desposseir-los totalment i quedar-se sense res, continuen vivint, però amb una recança. Han de buscar les formes del nodriment.
És el que vostè anomena la immediatesa...
Sí. Han d'anar llaurant del no-res, fins i tot buscar una nova teoria del coneixement per tirar endavant, que coincideix, amb pocs anys de desfase, amb el que està passant amb els filòsofs escocesos del sentit comú.
Vostè diu, però, que el sentit comú no és exactament el seny.
A mi no em fotran: el seny, nooo! El seny és un equilibri clàssic, que no em funciona. El sentit comú no és el seny. El sentit comú és quan una cosa no té altre sentit, té el sentit de la immediatesa. Si ens deixem atrapar aquí, estem llestos. Pensa que aquesta és la meva aportació filosòfica. Tot està explicat, tot, fins que arriben els empiristes anglesos.
Se situa en l'òrbita de Francis Bacon?
Sí. John Locke, per exemple, s'adona que tot deriva cap a aportacions metafísiques, però la realitat ha seguit el seu camí, lluny de la filosofia. Locke introdueix el concepte que la realitat són les sensacions. Les sensacions són les que deriven en conceptes i el concepte és el coneixement. Les sensacions, però, no són fiables. Per tant, el coneixement no és estructurable, no pot ser clàssic. George Berkeley va més enllà i considera que el món és real i que, per tant, les sensacions són reals, considera que viure és percebre o ser percebut. Reconegudes com a volàtils, però reals. Hem de trobar un censor que fixi la realitat de cada moment. Veu que aquest censor transcendent és déu: hi ha un déu que ens està mirant constantment i manté les realitats per la seva mirada. La realitat és la visió que tens de la realitat: tanqueu els ulls i no hi ha res, obriu-los i us trobareu el món, que té un sentit que ens ha donat el que està permanentment amb nosaltres, hi anem seguint els seus instants. Veiem que és una explicació tan fictícia com totes les clàssiques. El tercer és David Hume, dins un segle XVIII en què els britànics estan marcant distància respecte al continent.
Això també perquè Cromwell havia buscat un aïllament de les illes per propiciar el proteccionisme.
Efectivament. Oliver Cromwell va crear una flota per impedir que cap vaixell estranger portés mercaderia a Anglaterra, només podien entrar mercaderies els vaixells anglesos. Això va provocar que es desenvolupés una flota fabulosa. L'objectiu és que els països s'espavilin, com va passar un segle després amb els aranzels.
Hume, però, incideix en les sensacions.
Hume ens diu que tot és pura sensació i no hi ha principi de cap tipus. És l'empirisme radical i absolut en l'àmbit genèric del coneixement. La vida quotidiana és una altra cosa. Adam Smith, per exemple, afirma que els homes treballen seguint la propensió de les seves passions. Ens movem en relació amb les nostres passions. El que fan és diluir aquest món de metafísica, que serveix als filòsofs escocesos per exigir que toquem de peus a terra o no ens en sortirem: tindrem el coneixement empíric en funció de la realitat constant. La realitat és el que en cada moment és. No una teoria sinó una realitat tangible. Si una pedra em punxa és un punxó, però si una pedra em serveix de suport és un totxo. Per tot allò altre que no sabem, hem de creure el que s'ha dit. La praxi quotidiana serà el que ens marca la realitat, l'empíric. Això és el que hem fet els catalans a partir del 1714. Quan es desenvolupa aquest corrent de la filosofia britànica, cap a mitjans del segle XVIII, malgrat que els catalans vam ser traïts pels anglesos en el conflicte contra els borbònics, hi ha unes similituds. No hem d'oblidar que cap al 1705 hi ha un tractat català on ja s'afirma que el món és tràfic comercial i deixa't estar de punyetes. Quan l'editor Sala em va publicar el primer llibre, em va preguntar que on l'havia de vendre. Ho he après perquè en l'actualitat no pots pretendre fer res que no tingui circulació econòmica. I si no, és inútil. Això ho vam descobrir els catalans fa segles, cosa que va originar aquesta filosofia de la immediatesa. Posteriorment la pots anar construint, elaborant i és allà on estem.
I cap a on anem?
 Jo crec [riu burleta, però convençut] que els catalans estem destinats en els pròxims dos-cents anys a dirigir el món...
Això és una mica el Francesc Pujols.
Semblen conyes, però no ho són tant. Ja m'ho van dir a Vílnius, a Lituània, quan es van independitzar que de l'idioma res: “Aquí a Lituània, de naixement, hem de parlar en cinc idiomes per poder moure'ns: el lituà, el polonès, el rus, l'alemany i l'anglès. Estem envoltats i hem d'anar endavant.” Ara hem de posseir la terra...
Hi ha un discurs famós del Durruti que diu: “A nosaltres no ens importen les ruïnes perquè serem els hereus de la terra.”
Doncs és exactament això. I això del Durruti no és un vers de colló! El país l'hem de fer nosaltres, tu i jo. Els que tinguin la consciència de fer-lo, seran els que el faran. Tota direcció, això sí, implica domini i llavors exerciren domini...
M'agrada més quan parla de les sensacions i dels sentiments, quan cita Marcel Proust, “el millor que es pot fer és no intentar comprendre”...
Entendre és una afinitat mental intersubjectiva; comprendre és una evidència...
Tornant a la vessant de la seva vida com a militant avantguardista, la seva obra ha estat marcada per l'adscripció als corrents rupturistes, a través de la recuperació del surrealisme, però també per la vinculació a la tradició. On la definiria?
Per mi la connexió amb els surrealistes va ser fonamental. Ens van fer descobrir l'altra personalitat implícita. Hi ha la personalitat cultural, però també la que posa de manifest el surrealisme, el xoc de realitats externes i internes. L'aparició d'aquest moviment coincideix el 1917 amb la Revolució Russa. El 1926, Breton i els seus companys surrealistes s'interroguen sobre la revolució de la consciència sense oblidar que acaba d'haver-hi una gran revolució social. Per aquest motiu creen les revistes La révolution surréalistei, després, Le surrealisme au service de la révolution'. A partir de la mort de Lenin el 1924, Stalin comença a desenvolupar les purgues i depuracions. El 1929, els surrealistes trenquen els pactes amb els soviètics, però n'hi ha alguns que continuen, com és el cas de Louis Aragon i Paul Eluard. Jo en vaig conèixer alguns, però eren comunistes de consciència.
Com?
No volien abandonar una flor que havia nascut i no la volien deixar. Un dels versos de Maiakovski diu “Visca el disset congrés del gloriós Partit Comunista de la Unió Soviètica bolxevic!” És això un poema? És un vers o no ho és? Explica-m'ho. Que al 1919, Maiakovski tingui la necessitat d'expressar-se així...
No seria una defensa?
Jo crec que és un vers. Els militants que estaven allà es devien quedar bocabadats. És com aquell vers de Racine, que no saps si són descriptius o lírics... Es tracta sens dubte de segrestos, de situacions de segrest. Jo era molt amic de Miró i va arribar un moment que no hi havia manera que el pogués veure. No m'era accessible. M'havia col·locat el sant benet de ser el dalinià. Aquí el culpable va ser el meu amic Brossa [riu obertament]. Van voler treure-se'm de sobre. És molt dura la vida! Tu ja ho saps.
Un no s'ha de deixar vèncer per les misèries humanes...
És clar, però són efectives aquestes misèries. Penso en el vers de Miguel Hernández, “barro me llamo aunque Miguel me llamen”. És un vers o no és un vers?
És un vers...
Doncs és igual que el vers de Maiakovski sobre el congrés del PCUS. Hem de posar sobre la taula la nostra lliçó, què hem d'entendre per vers i què no hem d'entendre. He redescobert el Vinyoli i m'ha fet molt content una nova lectura a la meva edat.
Per què no l'interessava?
El fet que al Brossa no li agradés, em va condicionar. És una qüestió de les dictadures mentals, que també existeixen. La metafísica vinyoliana m'embafava, però té aspectes idonis per a una relectura selecta. La majoria dels poetes tenen una sensibilitat que s'escapen a aspectes més terrenals. Quan vaig retrobar Louis Aragon en una visita que va fer a Barcelona a finals dels anys setanta del segle passat, em va fer una dedicatòria subtil, elevada, ben allunyada dels comunistes que l'acompanyaven.
Quan ens hem assegut a fer l'entrevista m'ha dit que podíem parlar de tot menys de Dau al Set, que n'estava saturat, del tema...
És un moviment que tinc ja descartat, va ser un moment de la meva existència, amb uns bons amics i vam fer un bon equip, però limitat pel que fa a la meva llarga vida. Vam posar de manifest unes inquietuds, però el mateix títol del grup vam fer una jugada, simbòlica –tot i no creure en símbols–, que al·ludia a l'absurd, a les coses estranyes... Per mi ha anat significant, amb el pas del temps, una recerca constant, la setena cara del dau, una definició que, per la mateixa cara de l'objecte, no existeix. L'experiència m'ha fet adonar que hi ha la possibilitat d'una altra cara del dau, basada en els nous coneixements, en la tecnologia i en la ciència. En resum: hi haurà daus d'altres tipus, i aquí s'ha acabat la història.
L'estiu de l'any passat va tenir una crisi cardíaca greu i em va dir que s'havia vist amb els dos peus a l'altra banda. Ens podria dir com ho va viure?
Va ser un procés perquè m'anava trobant malament. Feia anys que duia by-pass, tres, que em van posar al 1999. De tant en tant, tenia la sensació de desaparèixer, sense perdre ben bé el coneixement. Desapareixia com a entitat conscient, però tornava a reaparèixer. Em trobava en un buit sense res, sense fons, queia precipitadament per un buit sense fons.
Com ho percebia?
Amb una desesperació enorme perquè no em podia agafar enlloc. I tenia ànsies d'agafar-me.
Com la caiguda dins un somni?
No, ben bé com una realitat. Quan tornava a trobar-me a casa, era com despertar-se amb un sobresalt forçat. Sovint mentre em trobava llegint o escrivint vivia aquesta experiència. No era exactament retornar, que saps d'on véns, sinó que era una fissura, una escissió de la realitat a través d'un trencament total. Jo ja no existia, com si m'evaporés per un buit infinit. Això es va anar produint cada cop amb més freqüència fins que un dia em va passar a casa i la meva dona va avisar al metge i, que va trucar a l'ambulància per anar a l'hospital.
Ho recorda?
Sí, perquè la meva dona em va trobar a la nit, al costat del llit, capiculat, en direcció contrària al capçal del llit. A la Quirón m'hi vaig estar dotze dies. Allà em va tornar a passar fins que els metges van descobrir, després de descartar malalties cerebrals, que eren aturades del cor. La sístole de la pantalla es va mantenir durant deu segons recta. Pura i simplement se m'aturava el cor i em quedava mort. Vaig fer un article per al suplement que ho sintetitzava com el “buit del no-res”.
Aquestes caigudes eren aparicions momentànies de la mort?
Sí, quedava mort i hi tornava. Deixava de bategar. El dia que ho van detectar estava comptant els passos pel passadís de la planta de l'hospital per calcular les distàncies que m'havia indicat que havia de caminar com a exercici. Havia fet 215 passos de 70 centímetres cada pas. Ho estava calculant mentalment quan va tornar el buit. Podríem dir que era com quedar escindit, com un viatge a l'esquizofrènia. El cor s'aturava. Em vaig sentir com aquells ànecs o pollastres que els tallen el cap, però continuen vivint una estona. La vida se n'anava, però la mecànica del meu cos reaccionava i hi tornava. És com si el meu cos recuperés el cap i me'l tornés a posar.
M'agrada perquè, com sempre, ho explica i ho adapta amb sentit de l'humor [Puig no ha parat de somriure mentre descrivia les sensacions].
Com vols que m'ho prengui, no em puc posar a plorar per un fenomen natural. Ara us puc dir que he estat a un altre cantó i que el rebia com un buit desesperant: caure pel precipici sense agafador possible. Quan tornava, em feia por tornar a caure. Després de l'operació del marcapassos no m'ha passat mai més. Ara sóc un biònic. Vol dir que no em puc morir per les qüestions del cor perquè és com si m'haguessin instal·lat una vàlvula que, cada cop que arribo a una determinada tensió, va frenant ella mateixa. Ara per morir-me haurà de ser d'un accident o d'una hòstia que em puguis clavar per aquestes coses que t'explico [riu]. Són reflexions biològiques i fisiològiques, no vaig més enllà.
Vostè que s'ha passat la vida dins la filosofia, com definiria la mort?
Res, aturar l'alè. Mentre respiris, tinguis consciència, no cal que et preocupis. La resta és inevitable, és un pas. Tu que ets un poeta, em podràs entendre: si anem observant els poetes contemporanis, la reflexió sobre la mort ha desaparegut pràcticament. Si tires una mica enrere, els grans metafísics nostres, Carles Riba, Foix, Vinyoli i companyia, hi ha una inquietud davant la presència estranya... En la poesia actual, sortosament, s'ha evaporat l'angoixa de la mort. El Vinyoli era als límits del decés, de la mort. En parlem perquè en parlem, però no és un fet que em preocupi el més mínim. Simplement per constatar-ho.
A què ho atribueix?
La mort és un pas obligatori, una aturada de la vida i s'ha acabat. El Vicente Aleixandre descriu l'enterrament d'un amic mentre el taüt va picant contra la terra. Quan arriba a baix de tot, diu “y tocó y sonó vacío”. Acaba dient “qué solos se quedan los muertos”. Es pot arribar al patetisme, com fa Zorrilla quan es defineix: “Nací como hierba corrompida al borde de la tumba de un malvado.” Es referia, sens dubte, a Espronceda perquè s'havia suïcidat, cosa que consideraven en aquella època menyspreable. El culte i la por a la mort són elements del folklore, però no em diuen res. Agafant el suport del Miralda, podríem dir que “la mort s'ha tornat ensucrada” [riu obertament]. Ho veus, oi?
Ha superat la idea de la mort...
Des de petit, em vaig acostumar als bombardejos, als morts, a la violència bèl·lica... Jo mateix vaig tenir una caiguda d'un camió quan saltava per córrer cap al refugi de la meva barriada, a les Corts. Em vaig lesionar greument el braç i me'l va salvar el doctor Trueta, que aleshores operava a l'hospital de Sant Pau.
Anys durs...
I tant... Les calamitats de la postguerra, la persecució per motius diversos fins abans-d'ahir... Amb aquest historial no aconseguiran que em preocupi per la mort ni mig minut.

La filosofia de la immediatesa
Arnau Puig
Editorial: Comanegra Barcelona, 2015 
Pàgines: 114 
Preu: 14 euros

dimecres, 11 de novembre del 2015

UN CAFÈ AMB...TERESA PERA



Aquí teniu el vídeo que la productora CLACK ha editat de l'entrevista que es va enregistrar a El Públic el divendres passat, mitja hora abans de la inauguració de l'exposició BOTANICALS, de Teresa Pera, al Col·legi d'Aparelladors. 

L'entrevista forma part de la sèrie "Un cafè amb...", en la que el comunicador Joan Poch dialoga de manera informal amb l'artista que inaugura a continuació al Col·legi d'Aparelladors, per conèixer-lo millor i saber més sobre la seva trajectòria artística i l'obra que presenta a l'exposició.

dimarts, 10 de novembre del 2015

TÈXTIL: MIRANT ENRERE


El proper dissabte 14 de novembre, a les 19:30 h, s'inaugura a la Sala Sant Lluc del Casal de la Nova Aliança l'exposició TÈXTIL: MIRANT ENRERE, una col·lectiva de quatre artistes (Pilar Díaz-Mariblanca, Trini Gómez, Antoni Luis i Pepi Roig), a qui els uneix una vella amistat, amb el tema del tèxtil com a element comú.

Es tracta, com dirien els postmoderns, d'una "mirada calidoscòpica i polièdrica" al voltant d'aquest món del tèxtil -que tant originalment ha dissenyat l'Antoni Luis com a grafisme del titular-, és a dir, quatre visions diferents i complementàries sobre les fàbriques, les maquinàries, la gent que hi treballava i els dissenys que produien, sota la particular sensibilitat artística de cadascun dels participants.

L'exposició, una nova producció de l'Associació Sant Lluc, es podrà veure en aquesta sala fins al 6 de desembre de 2015. No us la perdeu!

dilluns, 9 de novembre del 2015

CARTELL DE LA MARXETA


Fa pocs dies, amb motiu de la presentació de l'etiqueta i cartell del Vi Novell, dèiem que aquesta cita anual s'ha convertit, juntament amb el torró de Ca l'Uñó i el cartell de la Marxeta, en l'esdeveniment que comença a fer la competència artística al cartell de Santes, fins ara "el" cartell per antonomàssia.

Avui us oferim el cartell de La Marxeta, que aquest any s'ha encarregat al jove Pol Codina (a dalt, la imatge sola), i que es va presentar oficialment a la Sala d'Actes de l'Agrupe el passat dijous 22 d'octubre.



diumenge, 8 de novembre del 2015

LA REHABILITACIÓ DE LA PRESÓ

L'edifici de La Presó, a la Riera, on des de fa anys hi teníem cedit per l'Ajuntament un espai que primerament va ser el Taller de Dibuix del Natural i que després, al traslladar-se aquest a l'edifici de la Nau Minguell, es va convertir en la nostra Sala d'Exposicions, sembla que acumula problemes. 

A les obres de rehabilitació de les canonades i algunes cobertes s'hi han sumat ara els tèrmits, que han obligat l'Ajuntament a tancar l'edifici de manera preventiva, però indefinidament.




En aquest reportatge de m1tv ens expliquen la situació, que ha obligat a diverses entitats a haver de canviar d'ubicació. Sembla que han tingut més sort que nosaltres, ja que totes -encara que de manera provisional- han aconseguit que se'ls adjudiqués un nou local per a les seves activitats, menys nosaltres, que encara estem esperant una nova destinació.

dissabte, 7 de novembre del 2015

INAUGURACIÓ DE TERESA PERA A APARELLADORS


Ahir a la tarda es va inaugurar a la nostra sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors "Botanicals", de Teresa Pera.

Mitja hora abans, a les set de la tarda, va tenir lloc, als locals de El Públic, l'habitual "Un cafè amb...", una xerrada informal en la que el comunicador Joan Poch dialoga amb l'artista, per acostar-nos a la seva trajectòria i personalitat i presentar-nos la mostra que s'inaugura a continuació.




Va obrir l'acte Antoni Luis, president de l'Associació, com a entitat organitzadora de la mostra, i la presentació va anar a càrrec del crític d'art Pere Pascual, a la que va correspondre Teresa Pera amb unes breus paraules.


L'exposició està formada íntegrament per obra nova, excepte tres obres sobre paper que ja havien estat exposades recentment a Llavaneres. La resta està feta expressament per a aquesta mostra, tenint en compte les característiques físiques i cromàtiques d'aquesta sala.


Són quatre olis, un de gran format i tres més petits a la paret llarga,  cinc fotogravats amb el mateix clixé però amb diferents tractaments a la paret frontal i quatre obres més sobre paper a la paret negra de l'esquerra.





Totes les obres, però, tenen en comú la mateixa idea, provinent ja dels primers impressionistes, de la diferent percepció que un mateix paisatge pot provocar en l'espectador al llarg del temps o de diferents situacions, aspecte que es fa especialent palès en els cinc fotogravats fets a partir de la mateixa imatge dels reflexes dels paisatge en un jardí japonès, amb diferents tractaments a la impressió i posteriors tocs amb pastel.


Una sensibilitat que ja es va anar demostrant en les anteriors exposicions que s'han pogut veure darrerament de la Teresa, a Vilassar, Argentona, la Destil·leria i Llavaneres, i que ara culminen en aquesta mostra, amb la que vol fer una aturada en la seva activitat durant un temps, per anar reposant el seu estil i seguir investigant nous camins.


La inauguració va comptar, com ja és habitual, amb una gran assistència de públic.