Encara que generalment es tendeix a relacionar la pintura a l'aire lliure amb l'impressionisme, i certament van ser els pintors impressionistes els que la van portar a la seva màxima expressió, quan el 1874 es va obrir la Primera Exposició Impressionista la pintura a l'aire lliure ja tenia gairebé un segle de vida.
Concebuda a finals del XVIII com un exercici de destresa de l'ull i la mà que els estudiants realitzaven en la seva formació a Itàlia, i per tant considerades com a obres menors, eren només un pretext per tenir un "repertori" de fons que no calgués inventar per a les seves composicions acadèmiques realitzades a l'estudi. El paisatge no era més que un escenari idealitzat on succeíen les proeses dels herois, les històries dels personatges llegendaris o els episodis de la mitologia o de les Sagrades Escriptures.
El costum de pintar paisatges a l'aire lliure per sí mateixos, tal com els entenem avui dia, no va arrelar fins el segle XIX. Des de la dècada de 1820 el pintors van començar a tenir més cura dels acabats dels seus olis pintats a l'aire lliure i artistes com Corot o Constable van estendre aquesta pràctica al conjunt de la seva producció. Des d'aleshores els boscos de Fontainebleau es van convertir en el centre d'acció de generacions de pintors, des dels darrers paisatgistes neoclàssics fins a l'Escola de Barbizon ‐Rousseau, Diaz de la Peña, Daubigny, etc.- i posteriorment fins als mateixos Monet, Sisley, Renoir o fins i tot Cézanne.
Concebuda a finals del XVIII com un exercici de destresa de l'ull i la mà que els estudiants realitzaven en la seva formació a Itàlia, i per tant considerades com a obres menors, eren només un pretext per tenir un "repertori" de fons que no calgués inventar per a les seves composicions acadèmiques realitzades a l'estudi. El paisatge no era més que un escenari idealitzat on succeíen les proeses dels herois, les històries dels personatges llegendaris o els episodis de la mitologia o de les Sagrades Escriptures.
El costum de pintar paisatges a l'aire lliure per sí mateixos, tal com els entenem avui dia, no va arrelar fins el segle XIX. Des de la dècada de 1820 el pintors van començar a tenir més cura dels acabats dels seus olis pintats a l'aire lliure i artistes com Corot o Constable van estendre aquesta pràctica al conjunt de la seva producció. Des d'aleshores els boscos de Fontainebleau es van convertir en el centre d'acció de generacions de pintors, des dels darrers paisatgistes neoclàssics fins a l'Escola de Barbizon ‐Rousseau, Diaz de la Peña, Daubigny, etc.- i posteriorment fins als mateixos Monet, Sisley, Renoir o fins i tot Cézanne.
L'exposició que proposa el Museu Thyssen‐Bornemisza analitza la gènesi i el desenvolupament d'aquesta nova manera d'abordar la creació plàstica, des del seu caràcter formatiu en els paisatgistes de finals del segle XVIII fins a les seves derivacions expressionistes de començaments del segle XX.
La mostra reuneix obres en un arc cronològic que va des de 1780 fins el 1900, aproximadament: des de Pierre‐Henri de Valenciennes o Thomas Jones fins a artistes com Turner, Constable, Corot, Rousseau, Courbet, Daubigny, Monet, Sisley, Renoir, Seurat, Van Gogh o Cézanne, entre molts d'altres. Època i noms suficients com per plantejar-se una visita a Madrid.
La mostra reuneix obres en un arc cronològic que va des de 1780 fins el 1900, aproximadament: des de Pierre‐Henri de Valenciennes o Thomas Jones fins a artistes com Turner, Constable, Corot, Rousseau, Courbet, Daubigny, Monet, Sisley, Renoir, Seurat, Van Gogh o Cézanne, entre molts d'altres. Època i noms suficients com per plantejar-se una visita a Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada