dimecres, 15 de febrer del 2012

SORTIDA CULTURAL A MADRID (3)

Un cop publicats ja els dos primers capítols d'aquesta ressenya ens arriben les fotografies que l'amic Josep Noé ha tingut l'amabilitat de cedir-nos. Tot agraïnt la seva col·laboració, us recomanem la relectura dels dos lliuraments anteriors, ja que a més d'ajudar-vos a seguir el fil del relat us permetran veure'ls actualitzats amb les imatges que ens ha proporcionat. I seguim...



Foto Josep Noé


La sortida de nit per anar a sopar no mereix gaire esment, llevat de què els carrers i placetes de l’entorn de la plaça de Santa Ana, on hi havia el restaurant en el que ja teníem taula guardada, tenen un cert encant d’altre temps, acollidor, façanes guarnides amb majòliques, aparadors vuitcentistes, cases blasonades, teatres, ateneus, ambient animat tot i ser un diumenge al vespre. La tornada a peu fins l’hotel va servir per tirar avall un sopar del que ens estalviem els comentaris. El dia tan intens va fer que més d’un caigués com imantat de cap el matalàs.

Foto Josep Noé


El dilluns tocava espavilar-se d’hora, doncs a les deu del matí ja teníem prevista l’entrada al museu del Prado. En dia feiner Madrid també matina i el tragí de vehicles i persones és considerable i més en aquells verals propers a l’estació a la que arriben per anar a treballar multituds de viatgers procedents de les populoses ciutats perifèriques de la capital. Una xocolata amb xurros o unes torrades amb oli i un cafè amb llet són els esmorzars que més sovintegen al bar que tenim al davant de l’hotel i on serveixen ràpid i bé. En acabar aquest desdejuni, ens trobem tots en el vestíbul de l’hotel des d’on sortim a peu cap el Prado. El dia és clar i passem per la part del darrere, a tocar de Los Jerónimos on podem fer les primeres fotos del dia. 

Foto Josep Noé


Ens posem a la cua que, per ser dilluns, és prou nombrosa. La burocràcia fa que quan ja siguem a punt d’accedir a l’interior, ens facin recular cap a les finestretes d’entrada on hem de confirmar (tots els tràmits ja s’havien fet prèviament per internet) l’edat amb el corresponent DNI, com si aquest senzill tràmit no fos possible verificar-lo per part dels qui fan el control d’entrada. Primer ens diuen que no cal que hi anem tots, però després canvien de parer i ens hi fan anar a tot el grup amb la corresponent pèrdua de temps i els primers remucs per aquesta trava que recorda allò de “vuelva usted mañana”. Resolt el tràmit, ens posem novament a la fila que ja ha augmentat considerablement de llargada. Quan som a dins però, ens compensen l’enuig fent-nos saber que, encara que anem a veure l’exposició temporal podem accedir lliurement a la visita general, cosa que és d’agrair.

Foto Josep Noé


Per entrar a veure “El Hermitage en el Prado“ t’has de posar de nou a la fila, doncs van deixant entrar el públic cada mitja hora, amb l’objectiu (que no s’assoleix) d’evitar que hi hagi aglomeracions. Com és natural, a la gent ens agrada badar i recrear-nos davant de quadres, escultures, joies o ornaments i es fa molt dificultós poder veure sense obstacles i amb tranquil·litat els objectes de més interès.






Per aquells que no hem tingut oportunitat ni manera de poder viatjar a Sant Petersburg a visitar el museu de l’Hermitage, aquesta exposició era una ocasió que se’ns brindava per a poder contemplar ni que fos una petita (petitíssima, seria més exacte de dir) part  dels tresors que aquell gran museu va anar col·leccionant d’ençà que Pere I el Gran, Caterina II la Gran i Nicolai I més tard els hi va donar la fal·lera de constituir una col·lecció imperial a la que no es volia que hi faltés de res, doncs no volien ser menys que ningú del seus parents reials europeus. 
Naturalment, les forces revolucionàries ho varen nacionalitzar tot i, amés, l’any 1948 hi varen afegir noves joies de les darreres avantguardes europees procedents del dissolt Museu Estatal de l’Art Occidental de Moscou.


L’inici de la visita és saludat pels opulents retrats de la família imperial russa que va tenir a veure amb la creació  de la col·lecció i el museu , amb el retrat de Caterina ubicat ad hoc damunt d’un soli reial. Seguint, més o menys, l’ordre de la ruta per l’exposició es poden veure un  bon grapat de vedutes que mostren la transformació i la creació de la nova capital de Sant Petersburg, de refinament europeu, amb majestuosos palaus i edificis a l’alçada dels més nobles de la capital de França o Els Països Baixos, amb amples perspectives d’avingudes i jardins vorejant el Neva. L’esplendor sumptuari dels interiors de palaus i edificis civils queda reflectit en una diversitat de quadres que mostren amb  preciosisme pictòric cada detall del luxe imperial, ja siguin rics mosaics, columnes de pòrfir, llums de cristall, decoracions neoclàssiques, sostres i murs pintats, amples estàncies, escalinates de marbre transparent, mobiliari recarregat, profusió de daurats , cortinatges de ric teixit, etc. Res escapa a la mirada precisa dels pintors que, millor que una fotografia, ressalta cada aspecte que pugui fer notori el devessall d’exuberància que devia satisfer les ambicions dels ambiciosos pròcers.


Des d’un punt de vista estrictament artístic, no hi brilla cap guspira de genialitat, però aquestes obres desprenen ofici per tots costats, cosa que no deixa d’impressionar, però no commouen.
La commoció o l’emoció s’ha de reservar, en aquesta exposició per obres ben comptades. L’admiració, allò que et fa quedar bocabadat per la riquesa, la perfecció en l’ofici, la filigrana, la qualitat dels materials és constant, doncs no hi ha més que reconèixer que el domini i coneixement de les arts són el comú denominador de totes i cadascuna de les peces exhibides en qualsevol de les belles arts. 


“Tocador de llaüt” de Caravaggio


L’ànima, però, només salta de tant en tant (tot havent-hi profusió de noms històrics amb lletra gruixuda) davant del “Tocador de llaüt” de Caravaggio, un “Sant Sebastià” (autèntic Adonis) de Tiziano, la terracota de l’ “Èxtasi de Santa Teresa” de Bernini, una “Magdalena penitent” en marbre blanc de Canova, “Sant Pere i Sant Pau “ del Greco, un “Retrat d’un estudiós” de Rembrandt, “L’estany a Mongeron” de Claude Monet, “El mes de Maria” de Gauguin, “Retrat d’Ivan I. Schukin” de Zuloaga, “Paisatge blau” de Cézanne, “Nen amb un gos” de Picasso, “Dona amb barret negre” de Kees Van Dongen i “Composició VI” de Kandinsky.


“Dona amb barret negre” de Kees Van Dongen

Tal vegada només aquestes peces ja justificaven el viatge (tenint en compte que venien de tant lluny i que són difícils de contemplar en viu) i també hi podem afegir el valor enorme de la resta de peces exposades, però... hom té la sensació de què ens han aixecat un xic la camisa, de què s’han estalviat de portar altres peces més transcendents que no estan disposats a que viatgin. Dins de certa lògica, les obres artístiques no és aconsellable que voltin massa, però és fàcil “vendre” una exposició com aquesta, tan sols amb el nom del museu de procedència, però tinc la sensació que la selecció ha estat enfocada a mostrar al públic uns tresors, que ho són sense cap dubte, però que la faceta de l’art queda molt condicionada. Quan hom ha pogut voltar per altres pinacoteques i veure altres col·leccions, aquesta no és la selecció que millor pot deixar el pavelló de l’Hermitage.


“Composició VI” de Kandinsky

Com que l’administració del Prado va ser generosa, ens van poder espolsar aquesta decebedora sensació anant a retre homenatge als idolatrats Velázquez, Greco i Goya, que no per haver-los contemplat manta vegades te’n canses d’admirar-los i és aleshores quan arriba l’emoció i la commoció que hom espera rebre de l’art sublim d’aquest genis de tots els temps. 


(CONTINUARÀ...)