dimarts, 14 de febrer del 2012

SORTIDA CULTURAL A MADRID (2)




En sortir de l’Almudena amb un cert regust de què tal volta  ens podíem haver estalviat la visita (de tot se n’aprèn, però) el grup es va adreçar cap el carrer Mayor a fi d’anar trepitjant el que es coneix com el Madrid dels Àustria, el de la Villa i Corte, caracteritzat per una sèrie d’edificis de quan la cort imperial va decidir establir-se definitivament a la vila de Madrid. 

Foto Josep Noé

Una arquitectura hereva de l’estil de Juan Herrera a l’Escorial, maó, pedra i teulades de pissarra ( el convent de l’Encarnación, la seu de Capitanía General) que gradualment va deixant de ser renaixentista per bastir-se amb un barroc contingut, seriós i elegant, d’arrels clàssiques, a l’època de Felip IV,  fins que va adoptant formes més manieristes i, més que res en els edificis civils, d’un barroc castís com el que es pot veure a la façana de la casa de la Panaderia a la plaça Mayor, que sembla marcar una pauta universal que s’estén a altres cases i palaus nobiliaris que conformen aquesta imatge resumida sota el títol del Madrid dels Àustria.

Foto Josep Noé


Amb aquesta breu passejada hem arribat a l’indret conegut com a la cava de San Miguel on hi ha un mercat del mateix nom i d’estil modernista, reconvertit ara en un atractiu lloc de tapes i trobada on s’utilitzen les antigues parades per a muntar mini-establiments dedicats a la variada oferta culinària de les tapes. 



Foto Josep Noé

Hi entrem i el dins és atapeït de personal efervescent i cridaner que van fent les seves consumicions en tant que un munt de turistes passavolants no paren amb el seus flashos. 


En sortir del recinte anem cap el carrer de Cuchilleros, on hi ha el suposadament més antic restaurant d’Espanya “Sobrinos de Botín”, de moltíssima nomenada i bona cuina castellana. 

Foto Josep Noé

Des d’aquest carreró pugem les escales del portal de Cuchilleros que ens menen cap a una cantonada de la plaça Mayor amb la seva arquitectura de barroc civil a les seves cases-palau i amb tot el perímetre porxat i una figura eqüestre de Felip III al bell mig de la plaça i on s’han de fer les fotos de rigor. 

Foto Josep Noé


D’aquí prenem la via cap a la Puerta del Sol, a veure si trepitgem el quilòmetre zero, però sobretot perquè les cames ja no ens duen i allí podrem agafar el metro que ens portarà fins a Cibeles–Banc d’Espanya, una cantonada més amunt del palau de Villahermosa on hi el museu Thyssen-Bornemisza en el que pretenem visitar la mostra temporal dedicada a la pintora impressionista Berthe Morisot  que ja teníem programada.



Cal dir que anàvem a fer aquesta visita seduïts pel fet de poder veure un nombrós conjunt de peces d’aquesta pintora, de la que si bé es cert que hi ha obra en altres museus que hem pogut visitar, no hi ha massa oportunitat de poder contemplar una monogràfica d’aquesta artista que fou la primera dona en afegir-se al moviment impressionista, amb el mèrit afegit del que suposava superar la seva condició feminal en aquells temps on el paper de la dona havia de quedar reclòs sempre en un segon pla, quan no era anihilat sense més. Tots aquests arguments, però sobretot la qualitat pictòrica, són un reclam que el museu ha sabut explotar i vendre convenientment i per tant no és d’estranyar que tant nosaltres com moltíssima altra gent ens apilonéssim per a poder contemplar aquesta selecció d’obres, la majoria procedents del museu Marmottan Monet de París.



Ignorem, per bé que es pot suposar, i més avui en dia,  les condicions en les que una quantitat de peces com les exposades es poden cedir d’un museu a un altre, però si ens atenem al contingut escàs del que es va poder veure, tot fa pensar que moltes de les obres significatives d’aquesta pintora no han abandonat el seu lloc habitual i que hem hagut d’acceptar aquesta selecció com a mostra explicativa, però, mancada de més substància.





No obstant, la qualitat i el tremp d’aquesta pintora queden palesos sobradament en algunes de les obres on el traç lleuger, l’harmonia , la llum el color i la sensibilitat són evidents, podent dir sense embuts, que en molts aspectes superava la dels seus col·legues . El seu tema predilecte té molt a veure amb pintar, i no pas de manera banal, tot allò que conformava el seu entorn, paisatges, interiors, persones,  de manera que una exposició cronològica de les obres ens mostra una mena de dietari pictòric del que fou la seva vida més propera.



Vist però que l’exposició va resultar ser més reduïda del que ens esperàvem, la majoria de la gent del grup va voler aprofitar l’estona que li quedava fins l’hora del tancament per a visitar aquella part de la col·lecció general que per una raó o altra més els interessava, de manera que mentre uns repassaven les pintures flamenques del renaixement o del barroc, altres anaven de pet cap a les avantguardes del segle XX. 




Veritablement la col·lecció dels Thyssen és una de les més complertes, tant en l’aspecte quantitatiu (un fons que voreja el miler d’obres) com qualitatiu. Hom es pregunta com es pot atresorar tal nombre de peces i de tant valor, artístic i econòmic. Però ara no entrarem a escatir aquesta qüestió tan sovint tractada: l’acumulació d’immenses riqueses per part d’uns pocs i la diferència abismal amb la resta dels miserables mortals. Caldria una innombrable biblioteca i afegir-nos a la pila dels indignats. Per sort, encara ens deixen –pagant, eh!– contemplar una part d’aquest esplendor que ens fa denteta. Reivindicacions ètiques, socials i filosòfiques apart, el cas és que vàrem poder compensar amb escreix la brevetat de la primera exposició amb la torna del ric fons del museu, que va sadollar la set del plaer i les emocions estètiques per concloure el dia.


(Continuarà...)